En aquesta darrera PAC ha quedat palès que cada escola i cada professor és un món. El professorat ha d´adaptar el seus coneixements i recursos a la manera de dur a terme l´ensenyament i adaptar-los al centre educatiu en qüestió. N´hi ha que són d´alta complexitat i, aleshores, s´han d’activar diferents estratègies per intentar arribar a l’alumnat i, contràriament, n´hi ha d’altres en què impartir classes de català no implica cap mena de complicació, si més no les mateixes que pot tenir qualsevol altra classe, ja sigui de matemàtiques o d´educació física.
Bé, les activitats en grup sempre tenen el component, que en certs moments pot atabalar una mica, d´haver de contactar amb els companys i companyes, posar-nos d´acord o cercar horaris per poder parlar. Finalment, però, quan s´aconsegueix l´objectiu comú d´enllestir la PAC en la millor de les condicions, sempre és satisfactori.
Entrevistar altres docents sempre és molt interessant, ja que t’adones que cadascú té les seves pròpies estratègies i motivacions per portar a terme la seva feina. Que la motivació i el rigor del professor s´encomani a l´alumne esdevé clau per mantenir encoratjat l´alumnat, i això depèn primordialment del professorat. Mostrar que el que ensenyes et provoca plaer i satisfacció és la millor tècnica sense cap mena de dubte perquè l´alumnat senti curiositat per aprendre.
Pel que fa a la diversitat de les aules, al cap i a la fi, penso que el més important com en molts altres aspectes de la vida, és l´empatia, i intentar crear un vincle horitzontal entre tot l´alumnat; que tant el professor com tota la classe surtin beneficiats de la diversitat cultural i lingüística. Pràctiques que altres grups han exposat, com les de treballar en grup o el treball cooperatiu, sempre són interessants mentre es facin de manera justa per a tots els integrants del grup.
És un treball que no ha anat del tot malament fer-lo en grup. Cadascú ha aportat el seu granet de sorra i, finalment, hem unit resultats i hem assolit els nostres objectius. Tant el coordinador, com el redactor, com els dos entrevistadors hem fet la nostra feina, i la comunicació sempre ha estat ràpida i fluïda.
Penso que en els treballs grupals és encara més important que en els treballs individuals començar-lo el més aviat possible, perquè cadascú tingui temps de fer la seva tasca, i perquè després es tingui temps de mostrar la feina feta i que els companys hi donin el seu vistiplau. Per a tots i totes sempre és un repte el treball en grup, però tal com he esmentat abans, quan s’obté un bon resultat la sensació és molt gratificant.
Bon dia a tothom, em dic Quim i soc de Manresa. Estic cursant probablement el penúltim semestre del grau. Agafo amb moltes ganes aquesta assignatura d´Ensenyament de la llengua catalana. Espero que en gaudim tots plegats.
L´objectiu de l´activitat és conèixer el món del cinema des d´una perspectiva multilingüe, ja que a Catalunya encara rebem molt la influència tant del castellà com de l´anglès. Malauradament, o no, la major part del cinema no ha estat en català i, per això, a partir del títol i certes frases cèlebres de pel·lícules originalment en anglès doblades al castellà, farem la traducció al català i a totes les altres llengües d´origen de tots els companys i companyes de classe. S´intentarà fer grups de tres, en els quals hi hagi diversitat lingüística, perquè l´alumnat s´enriqueixi no tan sols de la traducció catalana, sinó per descomptat, de les traduccions en xinès, àrab, rus, romanès o italià, fins arribar a tenir-ne un llarg repertori en les diferents llengües d´origen existents a l´aula. En cas que en algun grup no poguessin coincidir més d´una llengua diferent, el professorat n´hi adjudicaria una.
Amb aquest exercici s´espera aconseguir una altra visió del món del cinema segons la llengua en la qual gaudeixis de la pel·lícula, promovent alhora altres maneres de mirar pel·lícules poc implementades encara al nostre país com, per exemple, fer-ho en versió original i subtitulades en la llengua pròpia; o encara millor, gaudir-les en la veu original i subtitulades amb el mateix idioma o, ja quan es tingui un nivell més alt de la llengua, atrevir-se sense subtítols.
Es recomana que aquesta tasca es porti a terme amb alumnes de 3r o 4t d´ESO.
Fase 1:
Lliurament i coneixement de les pel·lícules amb les frases cèlebres en castellà. Si és possible seria un plus afegit editar un vídeo amb tots els talls de les pel·lícules.
-“Voy a hacerle una oferta que no podrá rechazar” El Padrino, 1972 de Francis Ford Coppola.
-“Necesitará otro barco más grande” Tiburón, 1975, de Steven Spielberg.
-Louis, presiento que este es el comienzo de una gran amistad” Casablanca, 1942 de Michael Curtiz
-“Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia” Blade Runner, 1982 de Ridley Scott.
-“Me gusta el olor a napalm por la mañana. ¡Huele a victoria!” Apocalypse Now, 1979 de Francis Ford Coppola.
-“Mamá siempre decía: “La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar.” Forrest Gump, 1994 de Robert Zemchis
-“Los ojos Chico. Los ojos nunca mienten”. Scarface, 1984 de Brian de Palma.
-“Pase lo que pase mantente con vida, iré a buscarte. Por mucho que me cueste, por muy lejos estés, te encontraré”. El último mohicano, 1987 de Michael Mann.
-“Pueden ustedes llamarme Ismael”. Moby Dick, 1956 de John Huston.
-“Es solo una soga corriente, Phillip, ¿Por qué esconderla? La soga, 1984 d´Alfred Hitchcock.
-“Las causas perdidas son las únicas por las que merece la pena luchar” Caballero sin espada, 1939 de Frank Capra.
-“La vejez es la única enfermedad de la que uno ya no espera jamás curarse”. Ciudadano Kane, 1941 d’Orson Welles.
-“La única cosa que no se rige por la regla de la mayoría es la conciencia de uno mismo”. Matar un ruiseñor,1962 de Robert Mulligan.
– “Donde quiera que se encuentre el prejuicio, siempre nubla la verdad”. Doce hombres sin Piedad, 1957 de Sidney Lumet.
-“El mundo me parece tan sucio cuando no estoy bebida” Días de vino y rosas, 1962 de Blake Edwards.
Fase 2
Traducció de tots els títols i de les frases cèlebres al català i a l´altra o altres llengües d´origen del grup.
Fase 3
Compartir totes les traduccions escrites que s´han fet de tots els títols i frases cèlebres de les pel·lícules. Tan sols escrites, però sense dir la llengua a la qual pertany. De les llengües que tinguin un altre alfabet, com poden ser l´àrab, el xinès, o el rus, se´n farà una traducció “fonètica” de tal com es llegiria.
Fase 4
Cadascun dels grups haurà de representar dues frases de les pel·lícules en qüestió en dues llengües diferents que no siguin el català ni el castellà. La resta de la classe haurà d´endevinar quina pel·lícula és, i en quin idioma estan representant la frase.
Fase 5
Tot l´alumnat haurà d´escollir una frase cèlebre d´una pel·lícula del seu país d´origen. Un alumne català, d´una pel·lícula catalana; una alumna xinesa, d´una pel·lícula xinesa, i així cadascun d´ells i elles, i exposar-la davant de la classe, i que expliqui les sensacions que li provoca una pel·lícula en la seva llengua d´origen envers una altra pel·lícula en una altra llengua i d´un altre país.
Fase 6
Cercar col·lectivament amb tota la classe confluències, diferències, semblances entre tot el reguitzell de traduccions, tant de les quinze frases proposades pel professorat, com de les distintes frases escollides per l´alumnat en la seva llengua nadiua. Avaluar dificultats a l´hora de traduir segons quins títols i frases a diverses llengües que tenen una cultura i uns costums diferents.
Analitzar si moltes de les frases cèlebres es poden traduir literalment o s´ha de buscar una altra manera de fer-ho sense que perdi el sentit, però que s´escaigui millor per a la pel·lícula en qüestió.
És clau recordar que a voltes els doblatges es duen a terme també tenint en compte els llavis dels actors i les actrius perquè harmonitzin millor amb la veu.
Fase 7
Opinar i debatre sobre si s´haurien de doblar pel·lícules o no. Si perden la seva essència en perdre la veu original dels actors i les actrius.
La protagonista femenina de Mercè Rodoreda a El Carrer de les Camèlies és Cecília Ce. Ja des del primer moment en què fou trobada de nadó a la intempèrie al carrer que duu el nom de la novel·la, els espais esdevenen clau per entendre la seva història vital, la seva vida-viatge. Tots els espais de l´obra actuen com un personatge més. Tant com la societat i la història (Third Space d´Edward Soja). De Certeau així ho explica a la seva tesi: “Los lugares son historias fragmentades y replegadas, pasados robados (…) (De , Certeau, 2008, pàg.14).
Cadascun dels llocs que esdevenen l´itinerari vital de Cecília Ce al llarg de la seva vida agafen una estructura circular en cloure amb el retorn a l´indret d´origen, el Carrer de les Camèlies. Accepta el seu passat i s’hi reconcilia, i amb això recupera la seva identitat. Tot aquest cercle, però, és un llarg camí. El llibre és una novel·la-riu a través dels distints episodis de la vida que conformen la trajectòria de Cecília Ce, narrada com un auto-relat que a voltes es combina amb l’oratio quasi obliqua (OQO). Esdevé un “voyage au bout de la nuit”, semblant al primer llibre de Céline, probablement llegit per Rodoreda, però amb la diferència que la protagonista de l´escriptora catalana no es mou de Barcelona (Arnau, 2000, pàg.91).
Des de l’inici, els pares adoptius de la casa d’acollida foren els primers carcellers de Cecília Ce, gairebé no la deixaven sortir. Ho havia de fer amb permís, i sinó s´escapava al centre de Barcelona. Quan tornava era castigada o es posava malalta: “I jo estava malalta perquè l´haver-me escapat m´havia fet patir molt (Rodoreda, 1983, pàg.22). La vida segura però asfixiant i claustrofòbica de la noia-dona burgesa és el primer espai principal diferenciat de la vida de Cecília Ce. L´altre és l´espai urbà barceloní que habiten l´altra mena de noies-dones de classe més baixa.
Quan la jove protagonista decideix fugir de casa cap a la barraca, amb l´Eusebi, comença l´avantsala del seu periple per la ciutat de Barcelona, una ciutat fosca, desolada per la postguerra, amb un sentiment de desarrelament, de desemparament general. La biografia de la Cecília Ce és totalment versemblant respecte a la realitat contextual històrica que l´envolta. Un to grotesc embolcalla la novel·la, com quan descriu la barraca: “(…) només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes (…) (Rodoreda, 1983, pàg.63), i quan tota sola decideix anar “a fer homes” per guanyar-se la vida, entra en un nou univers urbà on la majoria dels personatges masculins, també alguns de femenins, agafen aquesta connotació grotesca, a vegades repugnant: “Era un home d´una trentena d´anys però no els hi feia ningú perquè era petit i magre, tot ell un nervi, amb la boca esquinçada fins a les orelles i amb unes orelles com si fossin fetes a la mida d´algú altre de tan grosses” (Rodoreda, 1983, pàg. 112).
La seva vida de “deambulació”, de passejos per la ciutat, de badar ( “el que a mi m´agrada és embadalir-me davant els núvols” (Roig, 1973), digué Rodoreda a un entrevista), no es podria relacionar directament amb la figura del flâneur, malgrat les coincidències. Segons Bou: “El badoc o flâneur efectua un passeig titubejant, pot practicar el flirt visual, seguir una dama pels carrers de la ciutat” (Bou, 2013: pàg.57), o Wilson esmenta: “ El flâneur és un gentil-home (…) (Wilson, 1995, pàg.6), o: “(…) el flâneur representa el domini visual i voyeurístic dels homes sobre les dones” (Wilson, 1995, pàg.9). Així doncs, la figura de flâneur de vaguejar pels carrers sense rumb, la d´observador apassionat, la de passar la major part del dia contemplant l´espectacle urbà, no es podia atribuir a Cecília, ja de primeres pel sol fet de ser dona. El context cultural literari patriarcal ubica el gènere femení com un element més de l´escenari urbanístic, el qual es pot posseir, utilitzar o adquirir a conveniència. De fet, en aquella època, si una noia s´esbargia sola o s´asseia sola a una cafeteria se la considerava sovint una prostituta. Segons Kracauer, en el sistema mercantil capitalista de la ciutat, també hi intervenia la sexualitat. Així doncs, la figura femenina de lorette, que mantenia relacions sexuals a canvi de diners sense comprometre´s emocionalment, es podria relacionar amb Cecília Ce (Wilson, 1995: pàg.8). Ras i curt, el poder decideix quin és el lloc del gènere femení, i el carrer no ho és pas.
En tot aquest viatge existencial, la protagonista viu en diferents espais i coneix diferents homes, com a l´habitació de la fonda amb el Cosme: “(…) el fondista no em va agradar mai. Però jo tenia gana” (Rodoreda, 1983, pàg.111), amb en Marc al mig pis en el qual havia d´aguantar ser espiada pel sastre, i la companyia de la senyora Constància; els dies amb l´Eladi, l´amor impossible de l´Esteve; o en Martí. Amb tots hi manté una relació de dependència total. Els espais en què viu mai són propis ni sencers, i s´acostuma a ser una dona mantinguda. No s´aprofundeix, però aquests personatges masculins, són tractats d´una manera superficial. De fet, a través dels espais que tenen un lligam especial amb els records, els quals ens descriu tant bé la protagonista: “L´única cosa del pis que em va agradar va ser una gallina” (Rodoreda, 1983, pàg.126), s´aconsegueix entendre més el personatge i la situació. Canvia sovint de domicili, però enlloc s´hi troba bé.
Cecília Ce sempre està subordinada a l´ordre masculí. Amb tot el reguitzell d´homes que es troba pel camí, sembla que hi cerqui el seu pare, aquell progenitor que mai va conèixer. Pateix una mena de complex d´ Èdip, i tracta de pal·liar-lo amb la constant coneixença de nous homes, cap dels quals la convenç. Prostituir-se és alhora un acte d´intent d´emancipació respecte a l´home i, també, de supervivència. Però la protagonista no deixa de ser mai una víctima. Pateix violacions, avortaments, maltractaments, humiliacions: “Jo vivia nua i no me n´adonava “ (Rodoreda, 1983, pàg.103), però en el fons, ella es creu la culpable. Cecília Ce se sent avergonyida, atemorida, marginada, acomplexada durant tota la novel·la, i ho reflecteix amb el seus vestits que mai li són còmodes, o són esperpèntics: “La Tere em va deixar un vestit de jaqueta que em venia just i unes sabates rosses que em venien grans” (Rodoreda, 1983, pàg. 83). És vulnerada al carrer per totes les mirades d´aquells homes que la veuen com a mercaderia. Tan sols és al final amb en Martí, amb el qual s´ha de dir que Cecília Ce té en compte sobretot els aspectes merament pragmàtics i materials (recordem que li regala en propietat una torre), que perd tota aquesta sensació de desplaçament, de vergonya, de por: “ (…) en Miquel em va preguntar si no em faria por de travessar el jardí sola. Li vaig dir que acabava de perdre la por” (Rodoreda, 1983, pàg.238). La protagonista s´accepta i s´identifica a si mateixa, a través de la solitud abraça la llibertat, perquè sap que està sola, se n’adona a dins del Liceu veient en Martí amb la seva família: “Allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora hi havia els carrers i l´aire” (Rodoreda, 1983 ,pàg.233).
Cecília Ce tan sols se sent lliure envoltada de naturalesa, com a la torre del final de la novel·la. Els til·lers de la rambla Catalunya, les plantes com les del cafè de les falgueres, les flors, també presents en tota l´obra, són espurnes de llibertat que caça al vol la nostra protagonista, i l´ajuden a sobreviure. En la gran selva d´asfalt que és la ciutat tot esdevé impersonal, els individus també, com els quadres d´Edward Hopper. Igual que en tota l’obra de Rodoreda cal tenir en compte la vida personal de l´escriptora, així són dignes d´esment aquestes seves paraules: “ Morir per culpa del perfum de les flors era una temptació, però, podria jo, en el jardí de casa, collir prou flors perquè el seu perfum m´adormís i em matés?” (Rodoreda a Arnau, 2000, pàg. 116).
L´escriptora barcelonina mai jutja els valors morals de Cecília Ce. Mai la titlla de dona manipuladora ni calculadora, ni de treure profit de la seva bellesa per obtenir-ne un benefici o proposar-se ensorrar l´home en qüestió. El concepte de femme fatale no s´adequaria gens a la seva protagonista.
Tot el simbolisme que empra Rodoreda a través de la consciència subjectiva de Cecília Ce té un to clarament antiromàntic. Les experiències i els espais vitals que coneix en aquella Barcelona derrotada, aquella grisa i confusa realitat, són expressats sense sentimentalisme, sense exageracions, de forma gairebé onírica i fantasiosa, i en resta només tot allò fonamental, l´essència.
BIBLIOGRAFIA
Arnau, Carme (2000). “Memòria i ficció en l´obra de Mercè Rodoreda”. Fundació Mercè Rodoreda. Pag. 59-121.
Bou, Enric. (2013). “Llegir la ciutat”. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València. Pàg. 1-30.
De Certeau, Michel. (2008). Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7. p 0-0.
Rodoreda, Mercè. (1983).” El carrer de les Camèlies”. Club Editor.
S´està comentant que enguany els debats de l´assignatura Literatura catalana: societat i cultura han agafat molt bon nivell. Així doncs, em disposaré a analitzar breument les intervencions per avaluar-lo, i treure´n conclusions.
La literatura pot ésser el reflex d´una societat. Se´n pot entendre el passat, comprendre el present, i intentar predir o canviar el futur. L´alumnat tenia l´opció de relacionar tres textos teòrics cabdals sobre el fenomen nacional, la memòria col·lectiva i els usos del passat mitjançant textos de Benedict Anderson, Eric Hobsbawn i Enzo Traverso, amb set poemes; Nit de Sang de Jacint Verdaguer, La creu de Joan Alcover, La sardana de Joan Maragall, L´elegia II de Carles Riba, Del Rei Jaume de Vicent Andrés Estellés, Vuit de març de Maria-Mercè Marçal i Inscripció de Pere Gimferrer. El de Carles Riba fou l´únic no interpretat.
En termes generals un dels conceptes que ha calat més a l´alumnat és el de memòries fortes i febles de Traverso, tal com esmenta, per exemple, Fani Bordes (02-11) a través dels poemes Nit de Sang i La sardana, als quals classifica dins de la memòria forta ja que el suport públic i institucional donà suport a aquests records viscerals bèl·lics i a la tradició del ball català com a gran símbol de país.
En Pol Cervera (02-11) també fa referència a aquests dos tipus de memòria però basant-se amb el poema feminista de Maria-Mercè Marçal, que classifica com de memòria feble, ja que els feminicidis, com la cacera de bruixes de l´edat mitjana, mai han tingut l´acompanyament institucional, i a dia d’avui continuen sense tenir-lo a causa del comandament encara patriarcal, malgrat l´aparent trencament històric després de la mort del dictador Franco. El mateix senyor Cervera també anomena Nit de Sang per donar un exemple de memòria forta. Les rèpliques de l´alumnat ratifiquen aquestes apreciacions,
La mateixa rellevància ha tingut la teoria d´Anderson de comunitat imaginada. Ignacio Elpidio (02-11) relaciona el poema La creu amb una visió mitificada de la Catalunya medieval amb el concepte del politòleg . També creu que s´intenta oblidar el passat musulmà de Catalunya, apreciació que Anna Boix (02-11) contradiu, ja que sosté que a la Renaixença es percep l´època medieval cristiana com la més fructífera per a la construcció de la pàtria catalana, i que no es fa a propòsit el suposat oblit de les altres religions existents. La mateixa senyora Boix (06-11) segueix amb la brillant tesi d´Anderson que relaciona que la idea de nació dona resposta a la fatalitat, al declivi de la religió, al desemparament vital.
Fani Bordes (04-11) para esment altre cop amb la relació de memòria i poder a la seva segona intervenció , i molt encertadament ressalta la teoria de Traverso de què la memòria històrica està sotmesa a manipulacions i abusos, i posa en dubte la veracitat de la història oficial de Lasa y Zabala. Irene Boronat (02-11), ja havia titllat de blanquejament democràtic tot l´entramat de les GAL i l´operació Garzón envers membres de Terra Lliure, amb els Jocs Olímpics i les Expo de Madrid i Saragossa a l´horitzó.
Mar Chavarría (07-11) es recolza en L´invent de les tradicions de Hobsbawm per analitzar Vuit de març i La sardana, i diferenciar el que seria un costum i una tradició. Versos de la Maria Mercè Marçal mostrarien costums (deixarem les escombres/per pastura del foc,/cossis i draps de cuina), i el ball català s´etiqueta com a tradició, ja que atén a una finalitat simbòlica, que no pas pràctica. Vicent Canet (08-11) també menciona Hobsbawm, i el relaciona amb la creació de la creu del Rei Jaume I, com a símbol tradicional inventat. Digne d´esment l´apreciació de Maria Bellmunt (08-11), de la consternació que li provoquen no els símbols de la història o la cultura d´un país, sinó el pas que va més enllà, el nacionalisme que a través de tots aquests artefactes es trasllada a esferes socials i polítiques fins a arribar al punt de donar la vida per defensar tots aquests trets ideològics.
Per arrodonir aquest breu informe de l´intens debat d´aquest grup, m´agradaria esmentar l´aportació final de l´Irene Boronat (07-11) en forma de rèplica a la Mar Chavarría (07-11), primerament sobre el trencament de costums que proposa Maria Mercè Marçal al seu poema, i com seguidament remarca els versos del final de la poetessa i els relaciona amb la teoria de l´empeltament de Salvador Cardús a La immigració com lloc de memòria nacional, on inclou la immigració no tan sols com a creixement demogràfic, sinó alhora com a desenvolupament econòmic i també identitari del país.
BIBLIOGRAFIA
Anderson, Benedict. “Fragment”. A: Comunitats imaginades: reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. València: Universitat de València, 2005 (p. 19-67).
Hobsbawm, Eric. “Introducció”. A: L’invent de la tradició. Vic: Eumo Editorial, 1988 (p. 13-25).
Traverso, Enzo. “El temps i la força”. A: Els usos del passat: història, memòria, política. València: Publicacions de la Universitat de València, 2006 (p. 55-85).
M´adreço a vostè per agrair-li la gran ajuda que han suposat per a mi les idees i teories exposades al seu assaig “La cultura de masas de la mujer: lo otro del modernsimo”, per ser capaç d´analitzar de millor manera l´obra de Santiago Rusiñol “Els Jocs Florals de CanProsa”. M´he assabentat que vostè ja en té constància d´aquesta obra, i que fins i tot l´ha llegit; així doncs, si em permet, m´agradaria compartir algunes reflexions i conclusions que he extret de l´obra del pintor i escriptor barceloní, tot relacionant-les amb el seu assaig.
Tal com vostè esmenta, el moviment modernista associà l´art femení i la feminitat literària a la cultura popular, trivial, i de retruc, a la dona com a perill polític estès a les masses. Hi ressalta, també, la dicotomia en un dels textos inaugurals del Modernisme, Madame Bovary de Flaubert. D’una banda, la fantasiosa burgesa Emma Bovary com a lectora empedreïda de literatura romàntica, i Flaubert, pare de la novel·la moderna realista, creada entorn de la seva protagonista i (cito literalment de les seves paraules) “el repudio intransigente de lo que Emma Bovary adoraba leer”. Creu com jo que a l´obra de Santiago Rusiñol també es posa de relleu aquesta dicotomia?
Queda palès, des del meu parer, senyor Huyssen, que la Maria a la presentació dels personatges de l´obra recorda ja d´entrada Madame Bovary: “Divuit anys. Promesa d´en Ramon. Bona noia, però que fa massa cas dels versos”. D´altra banda, també, la senyora Floresta, poetessa de versos tristos: “Jo les escric totes les penes. En porto llibreta.”, es menysté a sí mateixa i alhora enalteix els versos del gènere masculí: “Per això m´agraden tant vostès; és a dir els versos de vostès”, i porta aquesta fantasia a l´extrem: “(…) jo no visc amb els homes vius (…) jo visc d´ideal”.
El triangle amorós que formen el senyoret de poble Tonet, i l´expoeta desencisat, Ramon, amb la Maria, i el fet que el primer s´endugués el premi i escollís la presumida Júlia com a reina, mostren la victòria de la poesia postissa i de la dona més artificiosa. Guanya envers la poesia de paraules boniques i que tant enyora i reivindica en Ramon, però de la qual també en sap el perill: “Això és la poesia; però es té d´anar molt en compte amb els poetes que n´abusen. Amb el cor no s´hi juga a rodolins”. La fugida d´en Ramon i la Maria a la natura em remet simbòlicament a la fugida dels versos i la dona pura que no tenen cabuda en aquell món misogin nietzscheà que vostè assenyala. Què en pensa?.
Crec que és digne d´esment, senyor Huyssen, el joc contradictori de Rusiñol amb el poeta Joan Dolcet, el qual amb la seva veu femellenca diu: “(…) l´art ha de ser mascle (…) de batzegada i empenta”, i el poeta August Coca amb la seva veu viril li contraria: “No m´agraden les empentes. Jo estic per l´art suau, reposat i verge”. Tanmateix, els dos són premiats.
Arran de la seva tesi, senyor Huyssen, interpreto que la revolta final de les masses després dels continus desvergonyiments a l´acte de “ Els Jocs Florals de Canprosa”, és una forma que té Rusiñol de fer sorna de la ¨anticultura de masses” que incita a l´hecatombe. Hecatombe que teòricament hauria d´haver estat provocada per l´amenaçadora i desestabilitzadora cultura de masses femenina, de fulletó, sentimentaloide i fora del control de la naturalesa.
M´acomiado cordialment tot esperant la seva resposta,
Quim Codinach i Teixidó
Callús, 17 d´octubre de 2022
BIBLIOGRAFIA
Huyssen, Andreas (1986): “La cultura de masas como mujer: Lo otro del modernismo», Después de la gran división: Modernismo, cultura de masas, posmodernismo”. Traducció de Pablo Gianera a Adriana Hidalgo Editora Argentina, 2002.
Rusiñol, Santiago (1902): Els Jocs Florals de Canprosa, a Edicions 62 (1981): Santiago Rusiñol. Teatre, pàg. 89-126.
Em considero una persona bilingüe, que s´ha criat en un entorn multicultural i multilingüe, amb una competència plurilingüe perfectament desenvolupada en el cas del castellà, i força bé en el cas de l´anglès.
Vaig néixer en un entorn familiar completament català. Els primers anys de vida m´imagino que només devia sentir el castellà a la televisió, en la lletra de les cançons o entre la gent del carrer. Per descomptat, a primària ja el vaig estudiar, i a l´adolescència, quan vaig començar a relacionar-me amb castellanoparlants, sense adonar-me´n ja el dominava perfectament; això sí, amb les típiques catalanades, de les quals avui dia encara en mantinc alguna. Tot i que penso i somio en català, no crec pas que hagi d´anar traduint del català al castellà en cap cas, sinó que em surt tot espontàniament.
Vaig aconseguir una base sòlida d’anglès gràcies a l´acadèmia, però no va ser fins que vaig viure a l´estranger un parell d´anys i vaig haver d´entendre´m amb tothom en aquesta llengua que no vaig sentir-me còmode parlant-la. Tot i així, quan porto mesos sense emprar-la sento que se m´ha rovellat i em calen unes quantes hores o dies de pràctica perquè em torni a fluir.
El francès el vaig estudiar d´optativa a secundària uns quants anys, i tinc una certa base, però no el puc parlar ni comunicar-m´hi bé de bon tros. De fet, de totes les llengües romàniques (deixant de banda el romanès), és la que em costa més d´entendre i copsar.
Tal com he explicat anteriorment, el tailandès és la meva llengua adoptiva, i en certs moments la puc fer servir per comunicar-me una mica amb nadius de Tailàndia. Però si la deixo d´estudiar, sentir, o parlar gaire temps, sembla que la capacitat de dominar-la un xic s´esvaeixi completament. Però les llengües són com els músculs, diuen, tenen memòria, i si les tornes a “exercitar”, tornen a reviure.
He escollit el tailandès o siamès com a llengua adoptiva. El parlen aproximadament uns setanta milions de persones, i és la llengua oficial i vehicular del regne de Tailàndia. És de la família lingüística kra-dai, originària del sud de la Xina, malgrat que empra un derivat de l´alfabet khmer cambodjà. Extraoficialment, o no tant extraoficialment, d´aquests setanta milions de persones tan sols vint milions el parlen assíduament, ja que la resta parla diferents llengües o dialectes (aquí es podria entrar en un debat), de la mateixa família. L´ isan és la més coneguda amb quinze milions de parlants.
El més difícil del tailandès són els cinc tons que té, que implica una depurada tècnica a l´hora de pronunciar qualsevol síl·laba, ja que l´entonació pot capgirar completament el seu significat. I el més fàcil és la gramàtica, ja que els verbs no es conjuguen.
És una llengua preciosa; per exemple “kao” vol dir muntanya, i “fai” vol dir foc, i “kao-fai” és un volcà. Cotxe és “rot” i tren és “rot-fai”, cotxe de foc. No només he triat aquesta llengua perquè penso que és fascinant i que té una sonoritat també meravellosa, sinó perquè vaig tenir la sort de gaudir d´una bona temporada a aquest país del qual en tinc molt bon record. De fet, sempre el portaré al cor. Per descomptat segueixo en contacte amb gent tailandesa i amb el país en general, i he tingut la sort de poder conèixer a nadius del país del sud-est asiàtic que resideixen a Barcelona, i així poder practicar una miqueta aquesta llengua, la de la terra dels somriures.
Hola, em dic Quim i soc de Manresa. És el meu quart semestre a la UOC, i d´aquesta assignatura n´espero aprendre i aprofundir més sobre la nostra llengua. Espero que la gaudim tots plegats.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.